Llocs de la memòria
El concepte «lieux de mémoire» fou desenvolupat per Pierre Nora en una tasca de renovació historiogràfica desenvolupada durant els anys vuitanta del segle xx, i que si bé fou plantejada pel cas francès, assolí ressò mundial.
Nora plantejava una relectura del discurs històric oficial i reconeixia la irrupció de nous grups que reclamaven el seu espai en els discursos sobre el passat i el present; considerava que la tasca de l’historiador és la d’interpretar les diferents memòries i reconstruir els fets en profunditat, especialment quan s’analitza la història recent.
El concepte «llocs de memòria» es podria dividir segons Nora en tres eixos bàsics: materials, simbòlics i funcionals. Així, els llocs de memòria podrien fer referència a aspectes tan diversos com monuments, emblemes, arxius, símbols, commemoracions, cementeris, testimonis orals o textos, entre d’altres. Es tracta, en definitiva, d’elements que a través de formes diverses, com espais, objectes o pràctiques, afavoreixen el coneixement de la memòria col·lectiva, de diversos col·lectius humans.
Si ens centram en el cas de l’Estat espanyol, i en relació amb la memòria democràtica, els llocs de memòria sovint ens remeten a espais relacionats amb el passat traumàtic, així com a una heterogeneïtat d’espais de record controvertits.
La dictadura desenvolupà la seva pròpia política pública de memòria, exaltant el militarisme i configurant un repertori simbòlic d’espais i d’iconografies identificables arreu de l’Estat (toponímia, plaques als màrtirs, monuments...). Ara bé, amb l’arribada de la transició esdevingueren fites com el retorn d’El Guernica de Pablo Picasso o el reconeixement com a emblemes d’obres com El Abrazo de Juan Genovés.
Amb l’inici del segle xxi, i en relació amb el moviment memorialista, espais vinculats als derrotats -que evidentment havien romàs ocults durant el franquisme, i que la transició no havia recuperat- foren reivindicats per prendre noves dimensions. En aquest sentit les fosses comunes, que representen una mostra de la impunitat amb què actuaren els colpistes, han estat objecte de debat polític i públic i han esdevingut espais de reivindicació, memòria i dignitat. Es podria afirmar que les fosses comunes són, en el cas de l’Estat espanyol, els llocs de memòria de referència. D’altra banda, la retirada de simbologia franquista de l’espai públic forma part també de la política de reparació de les víctimes i ha estat objecte de debats de ressò ampli. Un cas singular fou el del Valle de los Caídos, amb l’exhumació del dictador. A Mallorca, la protecció judicial del monòlit de sa Feixina continua essent un dels temes més polèmics envers l’espai públic. L’associació Memòria de Mallorca i part de la societat civil reivindiquen la seva eliminació i la reparació de les víctimes del creuer Baleares en un procés que ve de lluny i que sembla tenir encara un llarg recorregut per davant.
La posada en valor dels llocs de memòria ha estat impulsada en moltes ocasions per associacions memorialistes i per administracions locals i autonòmiques. Els cicles polítics, de govern i de fortalesa de les entitats memorialistes marquen les polítiques públiques de memòria, i en conseqüència, determinen l’evolució dels llocs de memòria (Ferrándiz, 2001).
Pel que fa les Illes Balears, hem establert una classificació tipològica per tal d’afavorir el seu tractament didàctic, tot i que som conscients que dites categories són permeables; tot i així, podríem diferenciar entre espais vinculats a la repressió (com les presons i les fosses), espais de record (com el Bosc de la Memòria, a Bendinat), espais de supervivència (com els refugis) i espais de batalla (vinculats en especial a la zona del Llevant mallorquí).
Espais vinculats a la repressió
Fossa de Son Coletes, Manacor. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
Cementeri Vell d'Eivissa. Imatge: Miguel Carranza Guasch
A més de les fosses, una segona categoria a tenir present en els espais directament vinculats a les fórmules de repressió és la dels centres de reclusió.
En el cas de Mallorca, tal com ha estudiat Manel Suárez (2015), les presons varen quedar col·lapsades ben aviat, de manera que es varen habilitar nous espais per ingressar els detinguts. A més dels ja existents ¾presó provincial de Palma, presó militar d’Illetes (actualment en ruïnes), Fortí de Sant Carles¾, s’habilitaren nous centres d’empresonament com el Castell de Bellver o l’antic magatzem de fustes Can Mir, també conegut com Prisión Estaciones. Així mateix, els colpistes es feren amb el control del vapor Jaume I al Port Vell, habilitaren els convents del carrer de la Missió i carrer de la Pietat, i transformaren la Casa del Poble en Cuartel José Antonio.
La presó coneguda com a Can Mir és l’actual cinema Sala Augusta de Palma, i una placa de pedra de l’any 2010 recorda que el destí d’una part dels presoners polítics fou l’afusellament per part d’escamots falangistes.
La zona posterior a l’actual biblioteca municipal de Can Sales fou l’espai destinat a la presó de dones, les Hermanitas, on actualment trobam una placa commemorativa amb la llegenda següent:
«Can Sales fou una presó de dones durant la Guerra Civil i el franquisme. Hi arribaren a estar preses un milenar de dones. Matilde Landa s’hi suïcidà el 26 de setembre de 1942 després de viure-hi dos anys en condicions extremes».
Placa commemorativa de la presó de dones. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
Les obres de Margalida Capellà, Dones republicanes. Memòria de la guerra civil a Mallorca, entre d’altres, són un referent per conèixer el paper de les dones com a defensores dels ideals republicans, però també com a víctimes de la presó, les humiliacions o els assassinats.
El Castell de Bellver, que serví de presó en distintes etapes històriques, fou habilitat pocs dies després de l’inici de la guerra com a centre de reclusió. Tomeu Canyelles i Ana Ferrero (2018) són autors d’un estudi sobre els grafits localitzats en el castell realitzats durant la guerra, així com d’una recerca per tal d’identificar els presoners de Bellver. Identificaren al voltant de set-centes cinquanta persones que estigueren tancades i reivindiquen la seva memòria a través d’una recerca biogràfica que analitza el seu lloc d’origen, professió i filiació política.
Així mateix, la recerca entorn dels presoners del Castell de Bellver i els grafits va anar acompanyada de l’establiment d’una exposició permanent titulada «La presó de Bellver 1936-1939», ubicada a la Torre de l’Homenatge, i que narra les històries personals d’alguns presos incidint en els principis de la Memòria Democràtica: explicar els fets, fer justícia i reparar les víctimes.
Cal tenir present que alguns d’aquests espais han desaparegut, com el Cuartel José Antonio, que s’ubicà a la Casa del Poble; d’altres han transformat la seva funció, com la presó de Can Mir (ara cinema), i sols queda testimoni del seu passat en plaques de pedra; per contra, altres espais com el Fortí d’Illetes han estat abandonats i es troben en ruïnes.
Una tercera tipologia d’espais de repressió que cal tenir present són els camps de concentració, que en el cas de Mallorca han estat objecte d’estudi per part de Maria Eugènia Jaume Esteva (2019). Els Banys de Sant Joan a Campos, Son Morey a Artà, Son Amoixa a Manacor o es Llatzaret a Sóller són només alguns dels exemples que Esteva estudia en les seves recerques, juntament amb els tipus de batallons constituïts, com els batallons de treball o batallons disciplinaris de soldats treballadors. La redempció de penes per treballs forçats esdevingué una fórmula estesa arreu del nou Estat franquista per aconseguir mà d’obra. Els treballadors forçats construïren a Mallorca al voltant de tres-cents quilòmetres de carreteres i executaren projectes militars de defensa a través de la construcció de nius d’ametralladora, búnquers o bateries de defensa durant la postguerra. En l’actualitat aquestes construccions defensives, que mai es varen arribar a fer servir, romanen abandonades, com a elements naturals d’un paisatge no contextualitzat històricament. Caldria revalorar aquests espais de memòria com a part d’una geografia de la repressió, molts cops oblidada.
Pel que fa a Eivissa, el Castell de Dalt Vila és la principal referència pel que fa als espais de reclusió, mentre a Formentera s’ha de conèixer la colònia penitenciària de la Savina, popularment coneguda com «es Campament», on al voltant de mil cinc-cents presos, molts d’ells peninsulars, malvisqueren entre 1940 i 1942 (Parrón, 2015). Aquest espai, del que gairebé no queden restes, ha estat declarat Bé d’Interès Cultural i una placa amb un poema de Joan Colomines i Puig serveix de record a les víctimes:
«Sa Colònia Penitenciària
Presó franquista
1939-1942
Presó de Formentera
Cementiri dels vius, ara tot runes
abocat a l’estany, amb goig de peix
encara tot és fam, encara es sent
l’udol dels moribuns i el pes des sol.
Tot és suau avui, i les xalanetes,
les gavines, el blau, verd de la mar,
l’arena i el corall, i les savines
que assenyalen el nord dels nostres vents.
Allò que fou ja fou. Resten les cendres,
damunt les quals farem el món de tots.
Cementiri dels vius, record per sempre
abocat a l’estany, la mar i als cors»
El documental Aigua clara, del que parlam en aquest document, ofereix un testimoni de gran vàlua sobre el significat de la colònia penitenciària de Formentera, posant de relleu la vida de Joan Colomar.
A Menorca, tal i com assenyala Miquel Àngel Casasnovas (2015), també es varen fer servir espais diversos, com la fortalesa de la Mola ¾que primer va ser escenari de l’afusellament de nombrosos militars i clergues¾, el Castell de Sant Felip, el Convent dels Concepcionistes, l’Hospital de la Sang i la presó del partit judicial a Maó.
Tots aquests espais d’empresonament tingueren algunes característiques comunes, com la insalubritat, l’amuntegament, l’alimentació insuficient i inadequada, la manca de garanties jurídiques per als presos i la censura en les cartes familiars. Una altra característica relacionada amb les presons fou la freqüent mobilitat dels presos d’un lloc a l’altre, tant entre illes com amb la península, circumstància que cercava el seu aïllament i separació familiar.
Cal tenir en compte que part de tots aquests espais formen part de programes educatius, com el cas de la Mola, que es pot visitar a través del programa Salut Jove del Consell Insular de Menorca, per tal d’aproximar-se als episodis de la Guerra Civil i les seves conseqüències.
Espais de record i d’homenatge
Alguns dels espais vinculats a la repressió han esdevingut, a partir de les reivindicacions i les intervencions de diverses entitats memorialistes, i en els darrers temps, de l’administració pública, espais de memòria i d’homenatge a les víctimes del cop d’estat, de la guerra i de la dictadura.
En aquest sentit, hem de tenir present intervencions de caire interpretatiu, que atorguen nous simbolismes als espais, com per exemple el Bosc de la Memòria de Calvià o el Mur de la Memòria en el cementeri de Palma.
El Bosc de la Memòria de Calvià, ubicat a Bendinat, és el resultat de la reivindicació de familiars d’assassinats a Illetes i enterrats en fosses comunes, que demanaven un espai on honrar la seva memòria. Inaugurat l’abril de 2003, cada arbre incorpora una placa metàl·lica amb el nom i llinatges d’una de les víctimes, i destaca en el conjunt de l’espai l’escultura original coneguda com a Mural d’en Frau, sorgida a partir de la il·lustració de Jaume Ramis Sureda, elaborada per l’escultor Andreu Pasqual Frau i dedicada als republicans víctimes de la guerra. Aquest original fa tres metres d’alçada i pesa al voltant d’una tona.
Mural d’en Frau al Bosc de la Memòria de Bendinat. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
Amb el temps, les rèpliques del Mural d’en Frau, elaborades per Pere Pasqual (fill d’Andreu Pasqual), han esdevingut la icona de referència en els espais de memòria. El 2011 es va col·locar una rèplica al Racó de la Memòria al cementeri de Porreres, amb una placa amb el poema Els nostres morts de Miquel López-Crespí, configurant un espai d’homenatge vora el mur on es van dur a terme nombroses execucions durant la guerra, espai que avui dia encara manté impactes de bala. Altres cementeris que acullen rèpliques del Mural d’en Frau són Petra o Capdepera.
El Mur de la Memòria del cementeri de Palma, promogut per l’Associació de Memòria Històrica de Mallorca i l’Ajuntament de Palma, fou dissenyat per l’arquitecte Josep Quetglas. S’inaugurà el 2011 i està format per un jardí i un conjunt escultòric amb una planxa de ferro de dotze metres de llargària amb el nom o referències anònimes de més de mil cinc-centes persones assassinades, així com una cadira de bronze a escala real simbolitzant el buit que deixaren les víctimes a les seves famílies. Complementen l’espai una rèplica a petita escala del mural d’en Frau i una placa de marbre blanc amb un text de l’escriptor Llorenç Capellà. Cal dir que en aquest espai, ja durant els anys vuitanta, s’havia instal·lat una placa commemorativa de la figura d’Emili Darder.
Mur de la Memòria del cementeri de Palma i detall de la cadira. Imatges: Elisabeth Ripoll Gil
Un cas singular és el del cementeri de Son Coletes. L’escultor Andreu Pascual va lluitar durant anys per ubicar el monument als republicans al cementeri de Manacor, i tal com s’indica en el setmanari Manacor Comarcal del 15 d’abril de 1989, l’Ajuntament rebutjà la seva petició. Així, des dels anys vuitanta i en distintes etapes, es va reivindicar la instal·lació de l’escultura, fins que el 2016 el consistori aprovà la intervenció artística.
Mural d’en Frau a Son Coletes, Manacor. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
Els murs i racons de la memòria que trobam en els cementeris donen cabuda als actes d’homenatge als assassinats i desapareguts, i actuen com espai de trobada, de reflexió i de denúncia dels crims comesos pels sollevats.
En el terme municipal de Campos, en direcció a la Colònia de Sant Jordi, prop dels Banys de Sant Joan ¾que fou el primer camp de concentració de presos a Mallorca¾, el febrer de 2019 s’inaugurà un memorial en homenatge als presos del franquisme obligats a construir carreteres. El memorial està format per un petit amfiteatre que serveix com espai de trobada, una rèplica del Mural d’en Frau, s’han sembrat alguns arbres i s’han instal·lat panells informatius.
En relació amb els treballs forçats, trobam algunes plaques o petits monòlits en pedra o metall que recorden la realització de carreteres i altres obres amb mà d’obra esclava, com seria l’exemple del conegut com Camí dels Presos, amb un monòlit erigit per l’Ajuntament de Pollença amb la llegenda següent: «A la memòria dels presos republicans que, per mantenir-se fidels a la democràcia i a la llibertat, foren obligats ¾entre 1937 i 1940¾ a obrir camins com aquest. Abril 2005. Ajuntament de Pollença».
Així mateix, s’ha iniciat a Mallorca la instal·lació de panells informatius a les carreteres que foren construïdes pels presos, com la del Far de Muleta a Sóller. Al voltant de 8.000 reclusos foren emprats a l’Illa com a mà d’obra esclava per construir 166 quilòmetres de carretera, a més d’altres infraestructures com nius de metralladora. Els panells visualitzen l’espai i ofereixen informació sobre l’origen de les carreteres i reconeixen les condicions inhumanes que patiren els presos.
Els arbres de la memòria, que trobam en diversos punts de la geografia balear, representen un altre element pel record i l’homenatge. Es tracta d’arbres simbòlics esculpits en ferro, amb cinc branques que representen cada una de les illes, obra de Sebastiano Rossi, i que poden trobar-se al Parc de Son Mas a Manacor, al cementeri de Maó, al de Palma o al de Sant Ferran a Formentera.
Arbre de la Memòria al cementeri de Palma. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
En temps recents s’han dut a terme altres iniciatives de memòria que han servit per fer visibles espais o zones relacionades amb figures destacades en la defensa dels valors democràtics. En són exemples el bust d’Aurora Picornell i el bust d’Emili Darder.
El bust d’Aurora Picornell es va instal·lar el 2019 as Molinar (barriada on va néixer, va treballar i va impulsar el seu activisme) com a part de les iniciatives del projecte «Mallorca té nom de dona» i és obra de Margarita Fonollá.
El bust d’Emili Darder, inaugurat a la Porta des Camp (indret on hi havia casa seva) el febrer de 2020, coincidint amb el vuitanta-tresè aniversari del seu afusellament, està fet en bronze, és obra d’Eduard Servera i va ser una donació de l’Associació d’Amics i Amigues de Son Sardina i Sa Garriga.
|
|
Bustos d’Emili Darder i d’Aurora Picornell.
Un altre element d’homenatge i record que trobam arreu de les illes són les pedres de la memòria. Les Stolpersteine, vinculades amb una iniciativa d’abast internacional per honrar les víctimes del nazisme han arribat a nombrosos municipis de les illes (Ciutadella, Alaior, Porreres, Inca, Pollença, Sóller, Esporles, Alaró, Consell, Manacor, Búger, Costitx, Algaida, Montuïri, Manacor, Sant Llorenç, Palma, Sant Antoni, Eivissa...) per recordar les víctimes del règim nazi i també del franquisme.
Les llambordes daurades reten homenatge a víctimes del nazisme, mentre les llambordes platejades, d’acer, estan dedicades a víctimes del franquisme. En ambdós casos, les pedres de la memòria s’instal·len prop del lloc de feina i habitatge de les víctimes per fer visible l’espai de la seva vida quotidiana.
(Al web de la Direcció General de Memòria Democràtica de la CAIB es poden consultar els mapes de fosses, d’arbres i pedres de la Memòria)
Una activitat a realitzar amb els alumnes és la neteja de les llambordes com a senyal de respecte a les víctimes, així com la realització d’una anàlisi biogràfica de cada un d’ells, aspecte que permet extreure algunes característiques, com la relació entre exiliats de la Guerra Civil i deportats a camps nazis.
Llambordes a Vara de Rey, Eivissa. Alumnes del Grau en educació primària. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
Llamborda a Alaior, Menorca. Alumnes del grau en educació primària. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
Llambordes abans de ser col·locades a la via pública, Sant Jordi de ses Salines, Eivissa. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
Respecte a les Pitiüses, destaquem la placa instal·lada el 2011 al cementeri de Sant Francesc en record de les víctimes de la colònia penitenciària de La Savina, encapçalada per les paraules «Veritat, Justícia, Reparació» i amb un recull del nom de les víctimes mortals conegudes i el seu lloc d’origen. A la plaça de Sant Francesc Xavier trobam una placa amb els noms dels cinc formenterers que moriren als camps de Mauthausen i Gusen. Pel que fa al cementeri de ses Figueretes a Eivissa, un conjunt de plaques individualitzades recullen els noms i les dates de naixement i mort de les víctimes del cop d’Estat. En aquestes iniciatives s’ha de destacar el paper i l’impuls del Fòrum per a la Memòria d’Eivissa i Formentera.
Placa d’homenatge als formenterers que moriren als camps de Mauthausen i Gusen, situada a la plaça de Sant Francesc Xavier. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil.
Espais de supervivència
Una altra tipologia de lloc de memòria a tenir en compte són els espais vinculats a la lluita per la supervivència, és a dir, espais que improvisats o construïts amb un plantejament previ varen servir de refugi per escapar dels atacs aeris durant la guerra o dels escamots falangistes.
Un dels espais més simbòlics és la cova ubicada a Platja d’en Bossa, propera a la Torre de la Sal Rossa, on els escriptors Rafael Alberti i María Teresa León, que foren sorpresos pel cop d’Estat i l’inici de la Guerra Civil a Eivissa, optaren per amagar-se. Es tracta d’una cova que ha sofert diverses condicions de conservació; durant anys incorporà alguns panells informatius, posteriorment fou ocupat per persones sense sostre i des del Nadal de l’any 2020 s’instal·là una placa de reconeixement amb un text de Maria Teresa León.
Tant Albertí com León deixaren testimoni escrit de la seva experiència a l’illa fins la seva partida l’11 d’agost de 1936. Maria Teresa León narra a Memoria de la melancolía les seves vivències durant unes breus però intenses setmanes:
«Los tiempos españoles estaban inseguros. (…) La guardia civil caminera, que ya había fusilado a Federico, nos obligó a dejar la puerta entornada y las alcándaras vacías en nuestro molino. (…) Nos despertábamos muchas noches asombrados de que únicamente llamase a nuestra puerta la aurora. Pero la guardia civil eligió una mañana de sol esplendoroso. (…) Nosotros ya no entramos más en la casa. ¡Adiós las adelfas del pozo y los escalones que llevaban nuestros pies descalzos hasta la curva pequeña del agua tornasolada de erizos e ictinias! ¡Adiós almendros, algarrobos gigantes, higueras centenarias! ¡Ya apenas si regresaríamos unos momentos para no volver a verte, molin del Socarrat, estación hacia el cielo, horas sin nubes, amos de perfección! Cuando Pau se hizo cargo de nosotros en la playa, ya la orden de nuestro fusilamiento estaba tal vez decidida, pero ángeles contrabandistas cuidarían de nosotros. El monte, como en las representaciones shakesperianas, estaba lleno de proscritos. Al anochecer, nos sentábamos a ver ensombrecerse la torre de la Salrossa (…). Durante veinte días vivimos en el monte.» (León, 1999, 268-280).
La visita a la cova ens permet realitzar un plantejament interdisciplinari, des de la perspectiva històrica, però també des de matèries com llengua i literatura o fins i tot qüestions vinculades a geografia o educació física.
Cova on s’amagaren Rafael Alberti i Maria Teresa León a Eivissa. Imatge: Elisabeth Ripoll Gil
Altres espais a tenir en compte són els refugis antiaeris, dels quals trobam exemples a Mallorca, Menorca i Eivissa. Per al cas de Mallorca disposam dels estudis de Bartomeu Fiol Coll (2019); en el cas de Menorca cal destacar l’estudi dut a terme pels Amics del Museu de Menorca i Memòries de Menorca a Maó, a partir d’una beca de l’Ajuntament, i que ha aportat un catàleg on es documenten 144 refugis en galeries subterrànies, 70 soterranis i 12 coves que sumen més de vuit-cents metres.
Així mateix, a l’illa es coneixen altres refugis com el d’Alaior, el qual es pot visitar, o el de Es Migjorn, sobre el que disposem d’un vídeo titulat Documental Tunel d’Es Migjorn, disponible a Vimeo, que narra les memòries i les experiències de diversos menorquins i menorquines entorn del refugi.
En el cas d’Eivissa, hem de tenir present el refugi de Santa Eulària, l’únic que es pot visitar a l’Illa i convertit en sala d’exposició, tot i que no relacionada amb la guerra.
Així mateix cal tenir present que espais improvisats i de diversa tipologia, com els pous, serviren d’amagatall per a persones que, anònimes en els nostres relats històrics, intentaren salvar la vida desapareixent de l’escenari de guerra. Comptaren amb l’ajuda de familiars i amics que arriscaren la pròpia vida per protegir aquells qui estimaven.
La tipologia d’espais que acabem d’exposar s’ha de posar en relació amb la possibilitat de dissenyar i implementar itineraris didàctics adaptats al nivell educatiu i/o ubicació del centre educatiu.
Espais de batalla
A pesar de tenir una durada breu en el temps, les Illes Balears no varen estar exemptes d’episodis bèl·lics durant la Guerra Civil amb greus conseqüències humanes. El desembarcament de Bayo és l’episodi de referència, i al seu voltant s’han generat recerques i visites que posen de relleu espais de memòria.
Les tropes de Bayo arribaren i prengueren Formentera el 7 d’agost i passaren a Eivissa entre els dies 8 i 9 d’agost de 1936. El desembarcament al llevant mallorquí es va produir el dia 16. Aquests foren paral·lels a un increment de la repressió per part de les autoritats franquistes.
Maria Àngels Ferragut és autora de Rutes de la guerra civil i la repressió a Mallorca (Documenta Balear, 2022), en la que inclou tres rutes vinculades al desembarcament de Bayo: a) El desembarcament a la punta de n’Amer i platja de sa Coma, b) La batalla des del puig de na Penyal, i c) El desembarcament i la guerra a Porto Cristo.
La seva obra ens estableix les pautes per transitar aquests espais i incorpora imatges, mapes, testimonis i memòries. Les rutes vinculades al desembarcament de Bayo posen de relleu episodis com el transcurs dels enfrontaments ¾com l’emboscada dels sollevats a Porto Cristo¾, el reembarcament, l’assassinat de les cinc milicianes catalanes...
Un espai a destacar i tenir present és la platja de sa Coma, objecte d’un procés de sondeig i excavació emmarcats en el IV Pla de Fosses autonòmic.
Vinculat als espais de batalla, cal destacar que s’ha duit a terme, amb l’impuls de la Generalitat de Catalunya, un estudi sobre els combatents antifeixistes que moriren al front a Mallorca, amb participació de diversos investigadors, entre ells Gonzalo Berger.
S’ha d’esmentar així mateix el projecte «Espais de la Batalla de Mallorca», que durant una sèrie d’anys s’ha encarregat de dur a terme un estudi arqueològic (prospecció i excavació) per tal d’identificar i recuperar espais i vestigis vinculats a la Guerra Civil. El seu projecte es pot seguir a la plana web https://batallademallorca.com i a les xarxes socials. D’aquest projecte s’han derivat algunes visites que han permès a la societat civil visitar els espais vinculats al desembarcament de Bayo.
Les rutes de memòria democràtica
Les rutes de la memòria democràtica guarden relació directa amb els llocs de memòria.
Pel que fa a les obres disponibles vinculades a la temàtica, hem d’esmentar en primer lloc el llibre de Maria Àngels Ferragut Muñoz, Rutes de la guerra civil i la repressió a Mallorca (Documenta Balear, 2022). En un total de nou rutes que transiten pel conjunt de l’illa, el text ens aproxima a través de dos grans blocs (Guerra Civil i repressió, i desembarcament de Bayo) a fets, llocs i persones que teixiren els esdeveniments històrics. Les rutes proposades transiten per Sóller, Pollença, Inca, Porreres, Manacor i Sant Llorenç des Cardassar.
Pere Josep Garcia Munar és autor de Guia de la república i la guerra. Pollença, Port de Pollença i Cala Sant Vicenç (Illa Edicions, 2022) en la que ofereix un recorregut pels carrers, locals vinculats a entitats polítiques i administratives o carreteres construïdes pels presoners, entre d’altres espais, posant-ho en relació amb els esdeveniments històrics del municipi. El llibre inclou mapes, imatges i codis QR per a la localització dels indrets.
A més de les obres esmentades, cal tenir present algunes propostes didàctiques vinculades al Màster en Formació del Professorat. En aquest sentit, hem de destacar dos treballs que ens proposen rutes per a l’estudi de la Memòria Democràtica. El primer és el Treball Fi de Màster La Guerra Civil a Mallorca (1936-1939): itineraris didàctics, dirigits als alumnes de 4t d’ESO, per conèixer el conflicte bèl·lic a Palma, de Marina Castillo Fuentesal (Universitat de les Illes Balears, 2019), amb una proposta didàctica a través de quaderns de treball que combinen itineraris amb activitats d’anàlisi i diversos tipus de fonts primàries.
El segon treball a esmentar és Memòria històrica i educació. Una proposta d’itinerari didàctic de la Guerra Civil Espanyola per la Vall de Sóller de Julià Joy Marroig (Universitat de les Illes Balears, 2020), que posa de relleu el paper de la història local per contextualitzar la guerra.
Pel que fa a les Pitiüses, s’ha de destacar que el Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera va dissenyar una sèrie d’itineraris que no han arribat a ser publicats.
Respecte a l’illa de Menorca, dins el programa Salut Jove del Consell Insular, trobam un itinerari sobre la Guerra Civil a la fortalesa de la Mola, on es tracten les característiques de la guerra a l’illa, els principals protagonistes i fets i les seves conseqüències.
Així mateix, i com a part dels material didàctics dissenyats per la Direcció General de Memòria Democràtica, hem proposat algunes rutes com la Ruta per a l’estudi del metge, regidor i batle Emili Darder i Cànaves, i la Ruta Feminista Antifeixista a Palma.
D’altra banda, distintes associacions memorialistes (com el Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera, l’Associació Memòria de Mallorca o Memòries de Menorca, entre d’altres), projectes (com Espais de la Batalla de Mallorca) i també partits i empreses, impulsen visites a llocs de memòria i rutes vinculades a memòria democràtica que ofereixen a la societat, i que més enllà de l’àmbit educatiu també compleixen funcions de transferència del coneixement i fer visibles els principis de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició.