Música
La música, des de la seva perspectiva de creació artística i també a través de les adaptacions de textos, com bé poden ser els poemes, és un recurs didàctic a tenir present. Si ens centram en aquells continguts referits a les Illes Balears, la vinculació entre producció poètica i música és evident, fet que afavoreix el treball interdisciplinari.
Guillem d’Efak a Cançó de Son Coletes ens presenta una cançó com si fos una composició anònima referida a les revoltes foranes de l’època moderna, per tal de defugir de la censura, tot i que en el fons amagava una denúncia contra la guerra, la violència i la repressió. Bartomeu Mestre Sureda realitza una anàlisi acurada de la cançó al bloc Etziba Balutxo, disponible a Vilaweb.
Rosselló-Porcel, poeta nascut a Palma el 1913 i mort a Barcelona el 1938 a causa de la tuberculosi, va publicar el poema A Mallorca durant la guerra civil a Imitació del foc, el mateix any de la seva mort. El poema ha estat versionat per Maria del Mar Bonet el 1974, i també pel grup Taverners, que l’any 2015 llençà el disc La por no és res si la volen veure.
«A Mallorca, durant la guerra civil
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retalles les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca».
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=XJGOm0mIkz0.
La cantant mallorquina Maria del Mar Bonet va compondre l’any 1968 la cançó Què volen aquesta gent? A partir d’un poema de Lluís Serrahima com a denúncia de la repressió franquista, i concretament per la mort de Rafael Guijarro, un jove madrileny i militant maoista que fou detingut per la policia i durant l’escorcoll realitzat a casa seva hauria estat llençat per la finestra del sisè pis. La cançó va ser censurada i es va prohibir a Bonet cantar-la en directe, mesures que no evitaren que s’acabés convertint en un himne de l’antifranquisme.
«Què volen aquesta gent?
De matinada han trucat
Són al replà de l’escala
La mare quan surt a obrir
Porta la bata posada
Què volen aquesta gent
Que truquen de matinada?
"El seu fill, que no és aquí?"
"N’és adormit a la cambra
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava
La mare ben poc en sap
De totes les esperances
Del seu fill estudiant
Que ben compromès n’estava
Dies fa que parla poc
I cada nit s’agitava
Li venia un tremolor
Tement un truc a trenc d’alba
Encara no ben despert
Ja sent viva la trucada
I es llença pel finestral
A l’asfalt d’una volada
Els que truquen resten muts
Menys un d’ells, potser el que mana
Que s’inclina pel finestral
Darrere xiscla la mare
De matinada han trucat
La llei una hora assenyala
Ara l’estudiant és mort
N’és mort d’un truc a trenc d’alba.»
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=6maMuYOLwjc.
Si parlam de poemes versionats, també hem d’esmentar Presó a Formentera, poema escrit per Joan Colomines i Puig i amb versió d’Aires Formenterencs. El text, reproduït en les pàgines anteriors, es troba escrit pot trobar escrit en un panell situat en les restes de la colònia penitenciària de Formentera.
El grup navarrès Barricada dedicà una cançó a Matilde Landa, militant comunista nascuda a Badajoz i empresonada a Can Sales, on patí la pressió i les vexacions de les autoritats del centre, fets pels quals posà fi a la seva vida el 1942. La seva biografia és analitzada a diverses obres de David Ginard. La lletra de la cançó posa èmfasi en l’aspecte religiós i inclou referències també a la seva filla:
«Matilde Landa
Tatuada con aspereza de balas y cárcel,
Sentida por todas como parte importante
De anhelos cercanos, de libertad y coraje,
Has llegado más lejos que el viento
Que fugitivo te llevó con él, te llevó con él...
Matilde landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas
Qué irónica es la vida,
Que por un lado seas consuelo para muchas
Y a la vez la soledad te acompaña en cada lágrima
Cuando inventas conversaciones con tu pequeña niña
Que en casa continúa esperando a que regreses... a que regreses
Matilde landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas
Matilde landa, republicana,
Nos espera en el aire tu abrazo, eres lluvia enterrada
Matilde landa, republicana,
Y las celdas sintieron el vértigo de tu salto mortal.»
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=ks0KKyhMrOI.
Un treball musical d’ampli ressò és el disc Cançons republicanes de Biel Majoral, en el que es posa musica i veu a poesies i textos de diversos autors com el poeta i dramaturg algaidí Pere Capellà (Cançons republicanes, Així arriben els vençuts, Oli i més oli, I sens parar de lluitar), de Llorenç Capellà (Anit fa dotze anys rodons), del periodista, crític d’art i dibuixant Miquel Àngel Colomar (Cançó de guerra, al disc titulat Adéu, amor!), de Blai Bonet (Judes i la primavera) o del sabadellenc Joan Oliver, conegut com Pere Quart (Corrandes d’exili), entre d’altres, i que tenen com a element en comú la defensa dels ideals de llibertat o el sentiment de desfeta social provocat per la guerra.
Cançó de guerra, escrita a la presó de Can Mir el 1937 i interpretada per Majoral, diu així:
«Adéu, amor!
- Adéu, amor!
Adéu, muntanyes!
...Oh les veus de misteri de les viles llunyanes!
La guerra els crida:
silents, en l’ombra,
alcen els morts focs inefables
...Oh les veus de misteri dels morts i de les flames!
- Adéu, amor!
Adéu, muntanyes!
Crits de banderes.
Trets en la tarda.
Plora l’infant vora la mare.
...Oh les veus de misteri de les dones irades!
- Adéu, amor!
Adéu, muntanyes!
Baixa la nit.
L’exèrcit marxa.
Un fred de gel els ossos cala.
...Oh les veus de misteri que en la fonda nit clamen!
-Adéu, amor!
Adéu, muntanyes!»
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=N2w7tKszFOE.
Si posam la mirada sobre un context geogràfic més ampli, l’oferta musical s’amplia de manera notable. Cal dir que algunes d’aquestes cançons tenen les seves arrels en etapes anteriors però foren adoptades i versionades, adaptant-les a les noves condicions socials i polítiques com Trágala. En qualsevol cas, les cançons foren un estri de propaganda política que jugaren un paper important en la difusió d’ideologies.
Un àlbum recopilatori a destacar és Canciones de la resistencia espanyola de Chicho Sánchez Ferlosio, enregistrat de manera clandestina a Espanya durant els anys seixanta i editat a Suècia. L’àlbum inclou, entre d’altres, Canción de Grimau (A Julián Grimau) i Gallo rojo, gallo negro.
«Gallo rojo, gallo negro
Cuando canta el gallo negro
Es que ya se acaba el día
Cuando canta el gallo negro
Es que ya se acaba el día
Si cantara el gallo rojo
Otro gallo cantaría
Si cantara el gallo rojo
Otro gallo cantaría
Ay, si es que yo miento
Que el cantar que yo canto
Lo borre el viento
Ay, qué desencanto
Si me borrara el viento
Lo que yo canto
Se encontraron en la arena
Los dos gallos frente a frente
Se encontraron en la arena
Los dos gallos frente a frente
El gallo negro era grande
Pero el rojo era valiente
El gallo negro era grande
Pero el rojo era valiente
Ay, si es que yo miento
Que el cantar que yo canto
Lo borre el viento
Ay, qué desencanto
Si me borrara el viento
Lo que yo canto
Se miraron cara a cara
Y atacó el negro primero
Se miraron cara a cara
Y atacó el negro primero
El gallo rojo es valiente
Pero el negro es traicionero
El gallo rojo es valiente
Pero el negro es traicionero
Ay, si es que yo miento
Que el cantar que yo canto
Lo borre el viento
Ay, qué desencanto
Si me borrara el viento
Lo que yo canto
Gallo negro, gallo negro
Gallo negro, te lo advierto
Gallo negro, gallo negro
Gallo negro, te lo advierto
No se rinde un gallo rojo
Más que cuando está ya muerto
No se rinde un gallo rojo
Más que cuando está ya muerto
Ay, si es que yo miento
Que el cantar que yo canto
Lo borre el viento
Ay, qué desencanto
Si me borrara el viento
Lo que yo canto.»
Així, durant la dictadura es va teixir una banda sonora antifranquista i de resistència en la que els autors hagueren de fer servir diversos mecanismes per defugir de la censura: Lluis Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, José Antonio Labordeta...
D’aquesta època ens queden títols tan coneguts com L’Estaca de Lluis Llach, Al Alba de Luis Eduardo Aute, A Margalida de Joan Isaac, i un llarg etcètera.
Un projecte a tenir present en la recuperació del material sonor centrat en els anys del franquisme i la transició és «Devuélveme la voz» de la Universitat d’Alacant, on podem trobar cançons com Puente de los franceses, Trágala, Fuerte de San Cristóbal i ¡Ay Carmela!, a més de col·leccions vinculades a fons com el de Radio España Independiente.
Altres plataformes musicals com Spotify contenen llistes amb himnes i cançons de la Guerra Civil.
Així mateix, l’any 2009 Marco Antonio de la Ossa Martínez va presentar la seva tesi doctoral, realitzada a la Universidad de Castilla-La Mancha, titulada La música en la guerra civil española, en la que analitza compositors, escriptors, música culta i popular, cançons i himnes, etc.