En Macià somriu sense que el gest li arribi als ulls. Tenia un somriure tan lluminós i vertader que sempre sabies quin era el seu vertader estat d’ànim. I aquesta vegada el seu posat és de postís...
... No hi havia notícies, la meva padrina embogia per l’absència del seu fill i ja no sabia a quina porta trucar. Sempre esperà el teu retorn, fins i tot en el seu llit de mort, des d’on et cridà fins al seu darrer alè.